A L'Oest, tot i no tenir mar, no ens falten fars. Els municipis d'Agramunt, Balaguer, Bellpuig, Cervera, les Borges Blanques, Linyola, Lleida, Os de Balaguer i Tàrrega s'han unit per promoure el seu patrimoni. Han creat conjuntament la ruta turística dels Fars de Ponent, que converteix en atractius turístics les seves torres, campanars, talaies i miradors.
"El meu país és tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure un campanar veí".
Lluís Llach
La Ruta dels Fars és una immillorable manera de descobrir el paisatge de Ponent des dels punts més elevats de L'Oest per apreciar el nostre patrimoni, tant històric com paisatgístic. La ruta dels Fars de Ponent inclou edificis reconeguts com a Béns d'Interès Nacional i Local, com ara la Seu Vella de Lleida, els campanars de Santa Maria de Linyola, Sant Miquel d'Os de Balaguer, Santa Maria de Balaguer, l'Assumpció de Maria de les Borges Blanques, Santa Maria de Cervera, el Pilar d'Almenara a Agramunt, el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig i, a Tàrrega, el campanar de Santa Maria de l'Alba.
Per a tots aquells que vulguin seguir la ruta, se'ls lliurarà un passaport amb els nou punts del recorregut, que podran anar completant amb una adhesiu a cada monument. Un cop completada la ruta, el titular del passaport rebrà un regal com a agraïment. Una de les singularitats de la ruta és que es pot seguir en qualsevol ordre, sense restriccions d'edat, amb un límit de temps d'un any des de l'obtenció del primer segell fins a l'obtenció de l'últim.
A més, el passaport permet gaudir de descomptes i preus especials en les visites a diversos monuments i instal•lacions dels municipis que impulsen la ruta.
El Pilar d'Almenara, almunicipi d'Agramunt, és una torre de guaita construïda al segle XI que s'alça al punt més alt de la serra d'Almenara. La seva ubicació estratègica permet un control visual de gran part de la ribera del Sió i de la Plana d'Urgell; fins i tot en un dia clar, es pot veure la Seu Vella de Lleida. Per aquesta raó, també hi ha un vèrtex geodèsic situat aquí, el punt de referència geogràfic de la comarca.
La torre és l'únic vestigi que queda del castell d'Almenara. Té forma circular i secció cilíndrica, amb uns 7 metres de diàmetre i 15 metres d'altura. Està construïda amb pedres treballades de pedra calcària. L'interior té tres nivells coberts amb voltes de pedra i una terrassa exterior a la part més alta. L'entrada es troba a 6 metres d'altura, amb una porta adovellada que dóna accés al primer pis, i des d'aquí es pot accedir als altres pisos a través d'unes escales interiors.
El 1949 va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN). Prop de la torre també es troben les ruïnes de l'ermita romànica de Sant Vicenç.
En vols saber més? Pilar d'Almenara
Santa Maria de Balaguer és un dels monuments més emblemàtics de Balaguer i ofereix unes vistes panoràmiques impressionants de la plana de l'Urgell i les muntanyes del Prepirineu. És un temple gòtic que es va construir sobre l'antiga capella romànica dedicada a Sant Miquel, que en el passat marcava la frontera superior d'Al-Andalus.
No obstant això, si hi ha una història que està lligada als seus orígens, és la de la comtessa Cecília de Comenge, que al segle XIV va intentar convertir Balaguer en la nova seu episcopal d'Urgell, per la qual cosa es va construir la catedral de Santa Maria la Major. Les vicissituds van retardar la seva construcció, i només es va poder consagrar avançat el segle XVI, aproximadament dos segles després de col•locar la primera pedra. En aquest moment històric, Balaguer va tornar a aspirar a convertir-se en una seu episcopal, però en aquesta ocasió la seu es va establir a Solsona.
Amb el pas del temps, l'església va anar perdent tots els seus ornaments. Va ser danificada durant la guerra del Francès i va ser utilitzada com a caserna durant les guerres carlines. També va servir com a presó i hospital. Després de la Guerra Civil, Santa Maria va ser militaritzada un altre cop. Més tard, gràcies a un procés de restauració, va tornar a ser un espai de culte.
Declarat monument històrico-artístic de caràcter nacional per la Generalitat l'any 1984, el Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig va ser construït per Ramon de Cardona, llavors virrei de Sicília, a partir de 1507 gràcies a una butlla del Papa Juli II.
L'edifici té una planta rectangular amb dos claustres centrals. El més destacat és un pati amb una cisterna i una galeria baixa amb quatre arcs apuntats per costat, amb voltes de creueria que descansen sobre contraforts que donen al pati. Aquests contraforts estan coronats per pinacles amb motius vegetals, animals i figures humanes.
En aquest convent es conserva el mausoleu de Ramon de Cardona, fins que les desamortitzacions de Mendizàbal van propiciar l'abandonament del recinte conventual. Davant de la incertesa sobre qui el podria adquirir, es va decidir traslladar-lo a l'església parroquial per protegir-lo.
El convent també conserva una col•lecció de plats de ceràmica catalans i aragonesos que s'utilitzaven per contenir els olis de l'extremunció. Aquests plats, datats dels segles XVI al XIX, van ser descoberts el 1969 en una fossa soterrada a la parròquia de Sant Nicolau.
L'església parroquial de l'Assumpció de Maria és el temple principal i més gran de les Borges Blanques. Va ser acabat el 1727 i té una planta en forma de creu que divideix l'edifici en tres naus, a les quals s'adossa un campanar. La façana del temple té un estil austere del barroc classicista i les imatges de les fornícules van ser destruïdes durant la Guerra Civil. Abans, el frontó estava coronat per tres estàtues dels tres arcàngels: sant Miquel, sant Gabriel i sant Rafael, però les dues primeres van ser retirades a causa del seu mal estat de conservació. Actualment, l'estàtua de sant Miquel derrotant el diable es conserva a l'interior del temple.
L'origen del temple es remunta a l'enderroc de l'antiga església gòtica de sant Pere, situada a prop del temple actual, que probablement va ser destruïda durant la Guerra de Successió (1704-1714). Segons la tradició oral, el nou temple es va construir utilitzant les pedres del castell antic i de l'església anterior. L'església comptava amb l'Altar del Sagrat Cor de Jesús, acabat el 1880, i quatre motllures amb els retrats dels quatre apòstols als vèrtexs dels arcs que sostenen el cimbori, però tot això va ser destruït durant l'incendi del temple durant la Guerra Civil (1936-1939).
Durant el segle XIX es va construir el campanar, acabat el 1899. Es va construir en dues fases, amb la primera fins a la balconada i la segona fins al capdamunt, que té 50 metres d'alçada i està coronat per un far que s'utilitzava per indicar als pobles del voltant que la farinera estava en funcionament i que ja podien portar-hi el gra per a la mòlta.
El campanar imponent de Santa Maria de Cervera té uns 50 metres d'alçada i és d'estil gòtic. Es troba per sobre de la Col•legiata de Santa Maria i la Paeria, i ofereix una vista espectacular del conjunt des de la plaça Major de la ciutat. Ja des de la teulada del temple, es poden apreciar els vuit costats iguals del campanar, amb les arestes ben ressaltades, similar al campanar de Lleida.
El campanar va ser concebut conjuntament amb l'església a finals del segle XIII, però la seva construcció va tenir lloc durant els segles XIV i XV. El 1358, no tenir un campanar es considerava "una gran minva i vergonya per al poble", i per tant es va treballar per aconseguir situar les campanes al pis corresponent. Un cop instal•lades, ningú volia pujar per tocar-les, ja que era perillós, ja que les finestres no tenien baranes de protecció. A més, les campanes s'humitejaven i s'havien de reparar sovint perquè no estaven protegides de la intempèrie.
Finalment, el mestre d'obres Pere de Vall-llebrera es va fer càrrec de l'obra el 1423. La volta i les vuit finestres àmplies amb arcs apuntats, bellament decorades, es van completar el 1442.
Construïda al final del segle XVI, l'església parroquial de Linyola és un referent majestuós tant des d'un punt de vista arquitectònic com espiritual a la demarcació històrica del Mascançà. Linyola va reafirmar la seva capitalitat amb aquest edifici impressionant.
L'església, com un bloc de pedra massís, manté la seva presència amb fermesa després de 4 segles. Tota la pedra va ser portada pels traginers des de les Garrigues, i per posar-ho en perspectiva, la magnitud de l'obra seria comparable a la construcció d'un estadi olímpic avui en dia per a una població de 2.800 persones.
Des de la seva construcció, l'obra ha estat envoltada de polèmica i ha creat divisions entre els habitants i els constructors durant molt de temps. Aquesta situació ha permès conèixer detalls molt interessants d'un moment destacat de la nostra història.
D'aquest edifici destaca la seva torre de 30 metres d'alçada, amb un campanar octogonal d'una esveltesa notable. A dalt, després de pujar 125 escales de cargol, es troba una terrassa panoràmica des de la qual es pot gaudir d'una vista de 360 graus de l'extensa plana de l'Urgell, una de les grans planes de Catalunya.
Amb els seus 60 metres d'alçada, el campanar de la Seu Vella de Lleida ofereix una experiència emocionant. Amb una esglaó de cargol que té 238 graons, es pot arribar a dalt. Les panoràmiques úniques i irrepetibles són la recompensa per aquesta atrevuda aventura.
El campanar està situat a l'angle sud-oest del claustre i va ser construït entre la segona meitat del segle XIV i el primer terç del segle XV. Té una planta octogonal.
L'estructura exterior del campanar consta de dos cossos: un primer cos alt i ampli amb finestres que guanyen protagonisme progressivament, i un segon cos més petit i estret coronat amb gablets. Pel que fa a l'estructura interior, destaca la caixa d'escala i diferents plantes amb usos diversos. La planta baixa es va convertir en una capella privada per a la família Safont, mentre que les altres plantes es van destinar a la maquinària del rellotge i a l'ubicació de les campanes.
Segons els documents antics, originalment hi havia onze campanes que anunciaven els dies festius i els dies de dol, però actualment només en queden dues: la Silvestra, del 1418, i la Mònica, del 1486. Aquest últim any també es va mecanitzar el so horari. Un conjunt de cinc campanes més, foses a mitjans del segle XX, toquen juntes en ocasions especials del nostre calendari. Les seves noms són Bàrbara, Crist, Marieta, Meuca i Puríssima.
El campanar d'Os de Balaguer és un campanar civil que pertany al poble, tot i que forma part del conjunt monumental de l'església de Sant Miquel, el patró de la localitat. Tothom pot admirar la seva forma hexagonal des de l'exterior, però un cop a l'interior, es pot observar que és completament cilíndric.
Aquells que volen viure l'experiència de ser campaner per un dia hauran de pujar prop de cent esglaons per arribar a on descansen les campanes: la Bàrbara, la Concepció, la Miquela i la Mateua. Aquestes campanes anuncien, comuniquen i acompanyen els veïns i veïnes d'Os de Balaguer.
Com a poble de campaners, celebren cada últim diumenge d'abril la Trobada Nacional de Campaners i Campaneres de Catalunya.
Els visitants que s'enfilin fins a dalt de tot del campanar podran gaudir de l'experiència de ser campaner per un dia.
Situada a la plaça Major de la capital de l’Urgell, Santa Maria de l'Alba de Tàrrega, era una església del segle XII objecte d’importants reformes durant els segles XIII i XIV. L’any 1672 la caiguda del campanar damunt el temple va obligar a construir una nova església. Actualment el temple, de línies classicistes, dona espectacularitat a totes les perspectives de la plaça major del municipi. La planta té una nau principal amb capelles laterals, cúpula i cimbori, decorada amb frescos dels artistes targarins Jaume Minguell Miret i el seu fill Josep Minguell Cardenyes, amb temes al•legòrics de les Sagrades Escriptures.
L’església, guarda les relíquies de les Santes Espines en un reliquiari del segle XVII. El campanar de planta quadrada i torre vuitavada te una alçada de 49,82 metres i acull 7 campanes, una d’elles de gran tamany. La façana es va concloure a principis del segle XX, amb la instal•lació a la portada d’un conjunt decoratiu barroc, destinat a porta d’accés al cor.
