ANNA SÁEZ, PERIODISTA I ESCRIPTORA

La veritat és que sí, visc unes setmanes intenses. Ara mateix em sento una mica com aquells personatges que diuen: “Jo només he vingut a parlar del meu llibre”. Però he de dir que és un privilegi poder-lo explicar.

No volia limitar-me a fer una crònica periodística dels cinc crims. El que m’interessava era explicar com aquests fets han travessat el temps i com han impactat la comunitat i, de retruc, la meva pròpia vida. Jo no soc parenta de l’enverinadora, però la casa on van morir algunes víctimes és la casa on vaig créixer. A La Granja, aquesta història sempre ha sigut un tabú, una ombra. Volia explicar-la des de dins, des d’aquesta mirada que només pot tenir algú que forma part del poble. Vaig decidir escriure aquest llibre quan vaig adonar-me que no podia permetre que algú de fora expliqués aquesta història.

M’ho havien proposat diverses vegades al llarg dels últims deu anys, però sempre m’hi havia resistit. No volia fer un llibre morbós ni una simple recopilació de crims. Però un dia el meu editor em va dir que volia fer aquest llibre amb mi o amb algú altre, i vaig pensar: si el fa algú altre, em doldrà molt. No perquè jo el pogués fer millor, sinó perquè aquesta història, per mi, no era aliena. Llavors vaig entendre que havia de fer-lo.

Hi ha hagut moltíssimes hores de buidar diaris de l’època. Aquest cas va ser un autèntic circ mediàtic: periodistes de Madrid, Barcelona, Bilbao… Era portada constant durant quinze mesos. I he volgut que això es noti al llibre. Hi conviuen la crònica periodística, la reconstrucció dels fets i també la meva pròpia mirada. D’alguna manera, és una novel·la, però també és crònica i memòria personal.

Sí, hi havia recel. Era un tema que s’havia silenciat, que incomodava. Però la presentació a La Granja d’Escarp va ser molt especial. Hi havia familiars de les víctimes, gent que mai no havia volgut parlar-ne. Va ser gairebé catàrtic. Per molta gent ha sigut una manera de poder tancar una ferida que estava oberta des de feia noranta anys. A la presentació al poble hi havia familiars de les víctimes. Ha sigut com un alliberament per molta gent.

Exacte. El poble havia viscut sota l’estigma de ser “el poble de les enverinadores”. I això marca. Jo no jutjo ningú. A la justícia ja hi ha dues persones condemnades, però la resta del poble no tenia cap culpa. Aquesta història ha condicionat la mirada externa i interna del poble durant dècades. I crec que ara era el moment d’explicar-la des de dins, d’aportar-hi context i humanitat.

Moltes presentacions! Però estic molt contenta perquè el llibre està funcionant molt bé. Crec que tot i ser una història molt local, connecta amb temes universals: la culpa, la memòria, la necessitat de passar pàgina. A més, m’estan entrevistant de molts mitjans de Barcelona i d’arreu. Fins i tot m’ha sorprès que hi hagi tant interès. Aquest llibre no només parla de crims; parla de memòria, d’estigma i de com passar pàgina.

Que la memòria no s’ha de silenciar. Que podem mirar enrere sense jutjar, per entendre, per tancar ferides i per entendre qui som. Aquesta història no és només d’un crim; és d’una comunitat, d’una època, d’un poble que durant anys no ha pogut posar-hi paraules. I ara, per fi, hi hem posat veu.