Almenar (Segrià), 1974. Escriptor, músic i professor de llengua i literatura catalanes. Com a escriptor, he publicat alguns llibres de poesia i articles de crítica literària i d'altres temes. Provaré de contribuir, des d'aquesta finestra que m'ha estat oferta, al coneixement de la literatura i de la llengua de la plana de Lleida, dons que hem de fer nostres.
M. Dolors Coll Magrí (Almenar, 1960) basteix una obra poètica sòlida que començà amb dos llibres publicats a Pagès Editors: Rés a mida (2000) i Niu en blanc (2003). Rostoll (2014), publicat per Godall Edicions, poetitza la pèrdua dels ancestres en relació amb el paisatge sec del Segrià; és seguit per En sordina (2015), d’Edicions Meteora, Corpuscles (2017), de Godall Edicions, El còdol i els seus cercles (2019), de Pagès Editors, i culmina provisòriament amb Mals pensaments i altres animals de companyia, publicat el 2020 per Tanit, volum que comentarem. Fem pública, per ara, una aproximació a “Taurina”, la primera part del llibre i la més llarga. Ens proposem de completar aquest article amb un altre que hauria d’incloure el comentari de la segona part, “Altres animals de companyia”, així com un apunt dialectològic de la llengua del volum.
El títol de Mals pensaments i altres animals de companyia posa de manifest una actitud distanciada, irònica, de l’autora respecte de l’obra que presenta; sorprèn per l’assumpció de la paradoxa que el mal fa bé. Per a Coll, l’escriptura serveix per posicionar-se davant d’una realitat i d’un jo problemàtics, que no defuig. L’animalitat del llibre, però, no és sols la que fa companyia, sinó també l’animalitat mal entesa d’alguns humans, així com l’animalitat pròpia del jo poètic, que en envestir el mal pot arribar a trobar-se en una mirada més bestialment neta, en una experiència més autèntica, encara que pugui incloure la ràbia, una certa forma de violència. I així, els poemes que anem llegint esdevenen, realment, animals de companyia, per al lector que sigui conscient de les grandeses i de les mancances del jo i de la societat i hi indagui tot implicant-s’hi. Aquest lector trobarà una ànima germana en uns poemes que sintetitzen el mal i el bé, alquímicament (o sintetitzen el mal en bé), podrà compartir el treball interior de l’autora, en virtut del qual transmuta “l’humor colèric en bon humor”, com diu la dedicatòria inicial del volum, amb una referència a la teoria mèdica medieval dels humors.
De la mateixa manera que el lector haurà d’indagar en la realitat, ho haurà de fer en els poemes de Coll, summament concentrats i de sintaxi a vegades un pèl retorçada, que, per tant, requereixen diverses lectures, que vagin pelant les capes de la ceba del text fins que arribem a veure-la sencera. La idea de la necessitat d’accedir a un rerefons, a una profunditat que s’obre darrere de la superfície de la realitat, és expressada més d’una vegada en els versos del llibre. El coneixement del sentit veritable és arriscat, perquè pot comprometre l’individu, ignorant fins aleshores.
En els primers poemes veiem com s’articulen plans diversos d’un jo múltiple i se’n posen en relleu les possibilitats, després d’un col·lapse de la construcció personal. El jo reneix net d’intel·lectualitzacions, i el llenguatge ho reflecteix, assumeix la dualitat, la complexitat, la relativitat, amb la polisèmia, l’ambigüitat i la paradoxa com a conseqüències. Sense agafadors, el jo poètic assaja el coneixement profund de la veritat interior. L’autora reïx a expressar el sentiment complex del jo, esqueixat entre el bé i el mal, entre la possibilitat i l’angoixa, entre la llibertat i el límit, entre el poder i la fragilitat.
Conforme al desfermament de la naturalesa, la veu poètica de “Taurina” està determinada per l’empenta d’una potència que propulsa la poesia a la condició de crit. L’agressivitat de la realitat fa natural la del jo poètic. La veu es concreta en un llenguatge de sentit terrenal arravatat, corporal, orgànic, sonor. La secció és una vindicació de la natura i de la naturalitat, i d’una animalitat que, de fet, es revela més humana que la humanitat de molts humans. Per la fallida d’uns certs ideals o concepcions, el jo poètic s’atansa a la necessitat —més enllà o més ençà del llenguatge mateix; la poesia es desconstrueix realistament (l’atenció a la terra), científicament, biològicament, o per aproximació a l’estadi preverbal del nadó, a la consciència neta (de fet, la poesia aconsegueix desaparèixer en el darrer poema de la secció, “Estocada”). Però alhora s’incideix en el sentit cultural (memòria històrica...) de l’existència: la natura inclou la cultura. Coll va a cercar una cultura elemental, terrenal, per bastir la secció: les referències animals tretes de les faules o dels modismes populars, completades per reüllades a altres referències bàsiques universals (de literatura infantil, mitològiques o bíbliques).
Els pretextos infantils o populars enfilen una indagació moral que, a pesar de la distància estilística, recorre a tècniques de la poesia de l’experiència (desdoblament del jo en un tu, al qual el jo adreça exhortacions, ús del decasíl·lab...). Però “Taurina” és poesia de l’experiència en un sentit no restringit. Els processos interiors desenvolupats en l’assaig de coneixement doten l’obra d’un caràcter d’experiència dinàmic, alquímic. El jo poètic afronta el mal i en fa la destil·lació, amb una actitud d’implicació, risc i assumpció del patiment per al combat contra el patiment.
El mal personal (l’engany, la decepció viscuts) té correspondència en el mal socioeconòmic, la rutina deshumanitzadora pròpia del negoci, que encobreix hipòcritament la mancança vers l’altre. La idea de la vida humana que es desprèn de “Taurina” és la de quelcom que no és donat, sinó que cal descobrir i fer. Nedant contra el corrent de l’alienació, contra l’arremolinament frenètic, cap a les arrels veraces, relluu la qualitat pura de la infantesa, neta de prejudicis, que permet la revaloració d’una realitat humil normalment menyspreada. S’imposa optar per una filosofia pràctica i, doncs, relativa i independent, i en la infantesa el jo poètic hi troba, a més de l’energia i la voluntat, la possibilitat de la novetat, de la imaginació, de la transformació i de l’humor. L’esperit lúdic dels poemes (en el laconisme, el joc d’al·lusions, de relacions no explícites, i en l’eufonia) en contraresta l’agror de crit.
“Taurina” ens mostra com l’ésser, d’una banda, assumeix valentament el lligam amb la terra, i, d’altra banda, és dotat d’una dimensió absoluta, on rauen la llibertat i la poesia; el jo poètic hi endinsa la percepció en el fet d’existir, de la consciència i del llenguatge, i en un espai i un temps que potser podríem qualificar de quàntics. En aquesta dimensió són edificats els valors nous, que subverteixen els establerts (els motllos, convencions absurdes, inservibles, contraproduents), els discursos interessats o falsejadors, la rèmora d’una societat conservadora o superficial.
Pel que fa al procés moral, l’obra ofereix un viatge succint, de caràcter ascètic, des de la ira, l’amargor, el ressentiment, el dol, la ràbia... vers un cert distanciament irònic i una força i un coratge nous, passant pel desaprenentatge de les veritats fallides i el principi d’un altre aprenentatge. El rebuig explícit del “lirisme” com a emmascarament i la defensa del valor estètic i vital del crit de dolor i de la lletjor de l’actitud punk que resulta de l’enfadament i de la pèrdua de la innocència i del respecte a idees esvanides conviden a remoure, a la manera del nihilisme vitalista (en aquest sentit és clau la referència del corder), convencions tàcitament acceptades, tant en l’àmbit individual com en el social. Les etiquetes cauen, i això determina, és clar, la mateixa relació de l’escriptora amb el llenguatge: vol que sigui arran de terra, l’atansa a la vida primària, alliberada de construccions conceptuals, i, alhora que el desinhibeix, el cenyeix a una austeritat que és nuesa. L’estructura mateixa de “Taurina” també es vol arran de terra; aparentment, no depèn de cap canemàs de pensament reconegut o de prestigi, sinó que Dolors Coll en té prou amb unes referències bàsiques de literatura no erudita (universal, popular i infantil) per aconseguir la unitat de l’obra i articular una reflexió que alhora és d’alta volada i de vol rasant. El símbol mateix és despullat de ressonàncies vagues i es concreta, es delimita, esdevé net, esquemàtic o matemàtic. Seria interessant estudiar aquest esforç de desmuntament o neteja del discurs des del prisma de la desconstrucció i de la postmodernitat.
Cal remarcar com la veta de l’humor biliar i de l’arrapament a la veritat íntima dels sentiments, de les sensacions i de les percepcions subjectius troba un llenguatge innovador, en què la sonoritat té molt pes: una sonoritat forta, a vegades seca, aspra, volgudament dura, assentada en un discurs que fa impressió d’infal·libilitat, talment l’empenta del toro, ferm com la llengua, concís, sòlid, i en què el dialectalisme nord-occidental és incorporat d’una manera natural i profusa, cosa que fa que l’obra sigui molt destacable des del punt de vista de la dialectologia. El creixement cap a un mateix demana nodriment d’arrels, i l’envestida coincideix amb l’afermament d’un mateix.
Una experiència de redescobriment de les potències vitals i de redefinició en relació amb el món, per arrelament i transcendència, una proposta de M. Dolors Coll Magrí que convencerà el lector per l’audàcia del pensament, l’actitud d’autenticitat, de sinceritat i de risc, i per la figuració poètica intensa, subtil i contundent. Alquímia sàvia d’art veritable.
No podem cloure aquest primer capítol sobre Mals pensaments i altres animals de companyia sense esmentar la contribució que hi fa el fotògraf Antònio Galeote, amb fotografies que són ressons de la lectura i que superen l’estatus de meres il·lustracions per la relació poètica en si mateixa que estableixen amb els textos que acompanyen.
Febrer de 2022
